Anna Isern Segura

Parlem amb Anna Isern, tècnica de participació de l’Ajuntament de Montmeló, que ens explica qui és i quins són els principals reptes que afronta el seu municipi en participació ciutadana, què li agrada i quines experiències la inspiren a l’hora d’engegar nous projectes.

Qui ets i com vas arribar a la participació?

Soc educadora social i psicopedagoga, i quan vaig arribar a l’Ajuntament de Montmeló venia de treballar molts anys d’educadora social amb infants en exclusió. Vaig començar fent de tècnica d’educació per cobrir una baixa i quan aquesta persona va tornar, em van proposar fer de tècnica de participació. Em va agradar la proposta perquè jo sempre he estat vinculada a la participació des de l’altra banda, en particular, vinculada a les entitats de l’àmbit de la cultura. Passar-me a la part professional de la participació m’ha aportat molts aprenentatges i m’ha permès moltes reflexions, ja que són dues mirades diferents que et permeten entendre la dificultat de fer processos de participació.

Posa’ns algun exemple d’algun projecte del qual estiguis particularment satisfeta.

Un procés participatiu d’una transformació urbanística, amb l’objectiu de canviar els usos de la Plaça Gran de Montmeló. Vam fer accions curtes i molt concretes —dues jornades ludicofestives— i penso que era fonamental que la ciutadania hi pogués intervenir perquè és un espai molt cèntric i el projecte tenia a veure amb el soterrament de les vies del tren. Va ser un encert perquè és un espai neuràlgic del municipi i el procés participatiu ens va permetre obtenir informació molt valuosa (un exemple: és la plaça amb més ombra i més fresca del municipi, per tant millor no treure els arbres).

De vegades amb petites accions obtens molta informació i no cal fer processos complexos, llargs en el temps, amb moltes eines... De fet, hem fet una cosa que no havíem fet mai: amb tota la informació que hem recollit hem fet una licitació per tal que les empreses facin la seva proposta d’espai. Normalment, des de Territori no es feia així i ha anat molt bé perquè ens han presentat tres projectes diversos que contemplaven les necessitats dels i les participants. Hem trobat una via per assegurar que les propostes vagin alineades amb les línies de desenvolupament estratègic de l’ajuntament. La idea és que la ciutadania voti entre aquests projectes aquell que es durà a terme finalment.

Quins són els principals reptes de la participació ciutadana al vostre municipi?

El principal repte és el tempo, ha d’estar ben pautat. Des de la ciutadania, a vegades, es proposen fer projectes desconeixent els mecanismes o dinàmiques que hi ha a l’ajuntament. A la ciutadania de vegades li costa entendre el ritme, demanen un dinamisme que a nivell tècnic és difícil d’assolir.

Un altre repte és que la gent participi com ens agradaria. Moltes vegades els hem d’anar a buscar, és difícil que la gent vegi que val la pena i ho faci des de la confiança i no des del «em preguntes i després faràs el que vulguis».

El repte és mantenir un equilibri entre el temps, els ritmes del consistori, i que la ciutadania s’ho cregui i participi de forma més natural. Potser ens manquen estratègies que permetin que la participació sigui més fluïda. 

Teniu algun truc que us serveixi?

Com som un municipi petit, de 8.700 habitants, tenim la part bona i la part dolenta. La bona és que identifiquem molt bé líders del municipi, de diversos grups i d’entitats, i són a qui expliquem els projectes perquè després ho transmetin a les persones del seu voltant. És una metodologia que treballem des de la proximitat, que ens permet arribar a la gent de forma directa. 

Quin recurs o metodologia participativa és la que més t’agrada?

Jo vinc del món de la dinamització, per mi el joc treu una part intrínseca de la persona. És una metodologia que hauríem d’utilitzar molt més i conèixer-la una mica més. Un joc que m’agrada molt és el sikkhona, que és un joc per assolir l’excel·lència grupal, una eina per crear espais de comunicació i fomentar la confiança i la relació en els grups per fer-los avançar i aconseguir un rendiment més alt.

Jo la faig servir per exemple quan hem de fer una avaluació, poso totes les cartes sobre la taula i pregunto: «què ha estat, per tu, la festa major?» Les cartes evoquen coses, és un recurs que connecta. També el faig servir quan he de treballar en el marc d’un espai més íntim, alguna cosa en grup amb diverses entitats, des d’una vessant més propera. Gamificar funciona molt bé per arribar a les persones des d’una mirada no tan dirigida ni tan instruïda, sinó per veure el que sent la gent. Aquest joc el vaig conèixer a una de les formacions de la Diputació. Si t’apropes a la gent a través del joc, som més nosaltres mateixos, i passem a un altre esfera on som més naturals. Hi ha d’haver un equilibri i crec que a través del joc totes les fronteres cauen.

Explica’ns alguna experiència inspiradora.

Al País Basc vaig conèixer un projecte molt xulo sobre murals cooperatius a càrrec de l’artista Irantzu Lekue. La intervenció tenia com a objectiu transformar un barri i fer rehabilitació urbana però des de la vessant social, teixint comunitat. Amb el projecte hi va haver un esclat artístic, de tota la comunitat per a transformar el barri. A mi m’inspiren les coses súper creatives! De vegades, des del despatx volem quadricular molt i el que hem d’intentar és que els projectes siguin realment de la gent, que s’ho facin seu i que els facin créixer.

A nivell d’inspiració, hi ha molts projectes que intervenen en la creació de tasques tant instaurades com els pressupostos participatius. Per exemple per a fer els pressupostos a Montmeló em vaig inspirar en un vídeo del municipi de Muro, a Mallorca, (Illes Balears) sobre pressupostos participatius i vàrem fer una versió funcionar molt bé. Era un vídeo senzill amb icones i que explicava molt bé les regles del joc. Ens va inspirar per a fer el nostre. Hi ha molta feina feta, només hem de compartir-la i nodrir-nos uns dels altres.