Gerard Martínez Garcia

Parlem amb el Gerard Martínez Garcia (@gerard_martinez_garc), tècnic de participació ciutadana a la Diputació de Barcelona. Conversem sobre el seu recorregut personal i professional, els projectes que impulsa i els reptes de la participació digital en els municipis.

Qui és el Gerard i com arribes a la participació ciutadana?

Soc en Gerard i vinc de Caldes de Montbui, el poble on he nascut i viscut sempre. La meva trajectòria no ha estat gaire lineal: vaig començar estudiant enginyeria pensant que aniria per la branca tècnica, però al cap de poc vaig veure que no era el meu lloc. Les matemàtiques se’m feien costa amunt i vaig decidir girar cap a les ciències socials. Allà vaig descobrir la sociologia, un món que em va obrir noves mirades i formes d’entendre la societat. Més endavant vaig fer un màster en gestió cultural, perquè la cultura sempre ha estat un àmbit que m’ha cridat molt. Tot això ho combinava amb la meva implicació en entitats del poble. Després d’un temps de presentar-me a múltiples convocatòries a l’administració, vaig acabar entrant a la Diputació de Barcelona a través d’una borsa de treball. No tenia experiència laboral en l’àmbit de la participació ciutadana, però sí interès i moltes ganes. Des de llavors he procurat formar-me tant com he pogut en aquest àmbit, tant per l’interès que em despertava la matèria, com per la responsabilitat de la meva feina. 

I com a tècnic, quina acció recent o projecte ens podries explicar del qual n'estiguis especialment orgullós?

Un dels projectes que més m’ha entusiasmat és la participació digital. Quan vaig arribar a la Diputació, em van proposar enfocar-me en aquesta línia i vaig acceptar-ho amb moltes ganes. Treballem amb la Plataforma Participa 311 (basada en Decidim), que dona als municipis l’oportunitat d’articular actuacions de participació híbrides (presencials i digitals). La pandèmia va ser un punt d’inflexió: molts ajuntaments que eren reticents a fer servir eines digitals, de cop hi van veure una necessitat i el nombre de processos va créixer moltíssim. Des de llavors, l’eina ha esdevingut un element central per molts ens.

Més enllà de la plataforma, des de l’OTPGL impulsem també la Comunitat311, un espai pensat perquè els tècnics municipals que treballen en participació —ja sigui des de joventut, cultura, urbanisme o altres àrees— tinguin un punt de trobada virtual. La idea és que puguin intercanviar experiències, resoldre dubtes, compartir recursos i, en definitiva, fer xarxa. També en els darrers anys s’ha impulsat el Mapa Ciutadania Activa, un instrument digital que reforça el treball de foment al teixit associatiu.

I tens alguna metodologia preferida? Especialment en participació digital.

Si hagués de destacar una metodologia, diria que el més important és planificar i combinar formats. La participació presencial té coses bones, com el contacte directe i la proximitat, però la digital permet arribar a molta més gent i dona més flexibilitat. Per això crec que la clau és fer processos híbrids. Això vol dir que cal pensar-los bé des del principi: no pots improvisar la part digital a última hora. Cal comunicar molt bé cada pas, explicar clarament com participar i oferir suport a la ciutadania perquè se senti segura utilitzant les eines. També és essencial demanar feedback: de vegades allò que sembla intuïtiu per als tècnics no ho és tant per a la ciutadania. Per això cal escoltar i adaptar-se. I finalment, cal tenir en compte les desigualtats: la limitació d’accés a internet i dispositius de treball personal, així com la diversitat de coneixements digitals. És responsabilitat nostra oferir recursos a l’abast de la ciutadania, com ordinadors públics o punts d’assessorament, perquè ningú es quedi fora.

Quins reptes veus en el futur?

El gran repte és sostenir l’impuls de la participació digital i consolidar-la de manera orgànica en les organitzacions. Durant la pandèmia molts van fer el pas perquè era l’única opció, però ara cal continuar consolidant-ho. No pot ser que la participació sigui només una tasca d’una persona o d’un departament aïllat. Ha de ser transversal i impregnar totes les polítiques públiques. Perquè això passi, cal una aposta clara per dotar-ho de recursos i per convèncer polítics i tècnics que no és una moda, sinó una manera de fer millor les coses. Aquest canvi de mentalitat és segurament el repte més important, però a la vegada en fan emergir de nous, com és la governança de la dada, la sobirania d’infraestructures digital o els drets digitals de les persones.

Respecte d’això, creus que hi ha diferències segons la dimensió del municipi, el nombre d’habitants o d’altres qüestions?

Aquí hi ha diferències clares. Als municipis petits és més fàcil ser transversals perquè sovint una mateixa persona porta moltes àrees, i això fa que la participació acabi impregnant diversos àmbits de manera natural. Als grans municipis, en canvi, hi ha molts departaments i tot està més compartimentat, cosa que fa més difícil treballar de manera conjunta. Per contra, la disponibilitat de recursos econòmics, tècnics i personals, juga un punt a favor dels grans municipis respecte d’aquells amb menor dimensió. Però des de l’OTPGL, la nostra missió és garantir l’equitat territorial, superant les limitacions que puguin tenir ens locals a l’hora de desplegar el seu model de participació hibrida.

Explica’ns algun projecte que trobis inspirador, sigui a la província de Barcelona o de fora.

Em costa una mica triar-ne un de concret, però el que més m’inspira són aquells projectes que busquen resoldre problemes socials d’un territori. Sovint els processos participatius es queden en una mena de “carta als Reis”, on la ciutadania proposa què vol i l’Ajuntament respon dins del possible. Això també té valor, però per mi el més interessant és quan la participació s’enfoca a afrontar problemàtiques concretes i estructurals.

Per exemple, un cas tan quotidià com els embussos a l’hora de passar a buscar recollir els nens i les nenes a l’escola. Aquestes situacions generen malestar i dificultats reals en el dia a dia. Un procés participatiu que busqui solucions a això, recollint visions veïnes de la comunitat educativa, acostuma a donar respostes més intel·ligents i adaptades que si només les decideix un tècnic o un polític. És l’exercici de la intel·ligència col·lectiva, i crec que aquí hi ha el veritable potencial de la participació.

Pots posar algun exemple concret?

He vist pressupostos participatius molt ben plantejats, amb una alta resposta ciutadana i consens en les decisions. Però en els projectes que volen resoldre problemàtiques reals, l’impacte costa més de mesurar: necessites temps per veure si les solucions funcionen i si la ciutadania està satisfeta amb els canvis.

Aquí l’avaluació és clau. Potser la primera resposta millora la situació inicial, però això no vol dir que s’hagi acabat el problema: caldrà continuar ajustant, incorporant noves aportacions i fent millores contínues. La participació, al cap i a la fi, és un procés que es cuina a foc lent.