Jonatan Sánchez Rico

Parlem amb el Jonatan Sánchez Rico, @ jonatan_sanchez sociòleg i tècnic de participació de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat des del 2016. Ens explica qui és, què l’inspira i quins reptes de futur afronta el seu municipi en l’àmbit de la participació ciutadana.

Qui és el Jonatan?

Tinc 41 anys, soc sociòleg de formació i actualment treballo a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat, al Servei de Participació, des del 2016 com a tècnic de l’Àrea de Participació i Relacions Ciutadanes.

Com arribes a la participació?

Soc de Premià de Mar i allà, just abans d’acabar la carrera, es va donar un conflicte social en relació a la construcció d’una mesquita al poble, i això va generar una esquerda social brusca. Es va decidir realitzar un diagnòstic i un conjunt d’accions d’intervenció social portades per un sociòleg de Premià, en Jordi Pascual. Ell va ser dels primers que va començar a treballar temes de participació a Catalunya i la investigació-acció participativa. A partir d’aquell petit projecte, al qual vaig arribar per atzar, vaig començar a treballar en la consultoria a diferents ajuntaments sobre treball comunitari i intervenció social. Llavors vaig fer un màster sobre polítiques socials i comunitàries i durant tres anys vaig entrar a fer recerca en temes de participació, treball comunitari i regeneració urbana. Posteriorment vaig entrar al món de la gestió social del Tercer Sector, on vaig estar-m’hi cinc anys. Després, vaig opositar i el 2016 entro a treballar a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat. En resum, com diu la dita popular: roda el món i torna al Born!

Quina acció estàs especialment content d’haver impulsat en matèria de participació?

La primera és des de l’àmbit de la consultoria, en el barri de la Salut, al districte de Gràcia de Barcelona, perquè crec que va ser un projecte molt maco! Va ser un encàrrec sobre el desenvolupament d’un pla comunitari i n’estic molt content perquè va ser una recerca-acció participativa on vam fer un diagnòstic amb els veïns, i el propi procés va ajudar a dinamitzar i a identificar molts agents socials que eren desconeguts. Aquest procés de visibilització de tota la riquesa social, va ajudar a dinamitzar un territori que estava poc articulat.

Després, des de L’Hospitalet, he tingut la sort de fer créixer un servei de participació des de zero en una ciutat que és enorme i on ja es feia molta participació, però sense un servei que coordinés les diferents experiències participatives. Aquest servei permet fer els processos participatius amb una metodologia rigorosa, fer visibles les normes, dotar de contingut un reglament que es podia desenvolupar, i anar així consolidant el Servei de Participació. També, integrar la teva manera de fer a d’altres serveis municipals. Del que n’estic més content és d’inculcar la participació ciutadana és una manera de governar i gestionar l’àmbit públic, que té més a veure amb una sensibilitat concreta i una manera de fer les coses. Els tècnics de participació, quan estem a l’organització pública, tenim també aquesta funció de predicar en el desert, de no ser només experts metodològics, sinó de fer entendre que si fas les coses d’una determinada manera això et dona més eines per integrar la complexitat i escoltar els veïns.

Quina acció creus que encara presenta reptes en matèria de participació?

Sempre hi ha molts elements de millora. Un repte immediat és que, com a servei transversal en una ciutat tan gran, passen moltes coses i no arribem a tot arreu. Per tant, t’acabes fent càrrec d’aquells projectes que són molt centrals i depenen de tu, però m’agradaria poder acompanyar la gent d’Educació o Serveis Socials amb més intensitat per tal que les coses siguin més refinades.

Precisament, un dels aspectes que més em preocupa és que els veïns i veïnes ens vegin com uns professionals neutres i amb credibilitat, perquè d’aquí un any haurem de tornar a parlar amb aquells mateixos veïns i veïnes per fer un procés, una normativa o un projecte. Això s’aconsegueix només si com a Servei de Participació treballes bé, és a dir que ets transparent i presentes les normes sempre molt clares, ets independent com a funcionari públic i, sobretot, fas la devolució fins on pots. S’ha de vetllar perquè la informació i el retorn arribin a la ciutadania.

Quina és la teva estratègia per afrontar aquest repte?

L’estratègia consisteix en tot el que sigui posar els esforços en ser transparent, en les normes, en els criteris de com i quan es fan les coses, a vetllar perquè tota la seqüencia i la traçabilitat sigui correcta des del principi i perquè tot estigui disponible i a l’abast. També a insistir en què la comunicació sigui fluïda, que hi hagi un esforç d’explicar com està l’expedient de tant en tant, que contínuament tinguem memòria i diguem d’on venim, cosa que ajuda a legitimar l’origen i el sentit de les coses. Hi ha àmbits, però, que són més complicats que d’altres, com per exemple els pressupostos participatius. Des que es convoca els veïns i veïnes fins que s’executen les propostes poden passar tres o quatre anys perfectament. Quan són polítiques finalistes és l’únic que pots fer, i te’n surts si tens temps, diners i recursos.

Teniu algun recurs que us funcioni especialment bé?

Per mi, l’Oficina d’Entitats. Crec que té molt valor perquè és una demanda històrica del sector associatiu, i ha estat participada en el seu disseny per les pròpies entitats.

També n’estic especialment content de la Taula de Drets de Ciutadania i Cohesió Social i de la Taula d’Emergència Climàtica. Són òrgans de participació estable sectorials que pengen del Consell de Ciutat. Hem incorporat els criteris que recomanàveu des de la Diputació i s’han convertit en òrgans estables que porten a terme projectes, on sempre hi ha encàrrecs i es donen tasques que comencen i finalitzen, i ens n’anem llavors a la co-creació. El propi Congrés d’Entitats, el fem amb la Taula de Drets de Ciutadania i Cohesió Social.

A la Taula d’Emergència Climàtica, a partir d’un projecte sobre la riba del Llobregat, es va fer un itinerari participatiu d’on van sortir propostes, i d’allà projectes i un cicle de conferències. Trobo que aquesta manera de fer costa molt de mantenir i de treballar en els òrgans de participació, però aquí ens n’hem sortit prou bé. Tenim molts òrgans de participació i no en tots passa això, però.

Com incorporeu els canals digitals de participació?

Qualsevol lògica o política pública, s’ha de fer multicanal, accessible en el seu llenguatge, segmentada per a diversos col·lectius, i per tant ha d’incorporar la capa digital. Això no treu que la participació electrònica et substitueixi aspectes que de forma relacional tindràs, com és el cas de la deliberació. Canviar d’opinió, copsar el que et diu l’altre, construir una cosa diferent, i això només es pot fer deliberadament, si vols escoltar i tens la voluntat per fer-ho. Això és complementari i s’enriqueix amb la participació digital. 

En participació, sempre que sorgeix un nou canal, cal integrar-lo. Hem de veure la manera com podem maximitzar l’ús de la tecnologia des de participació, això no ens treu que com a administració hem de ser responsables i ajudar en aquest canvi de paradigma. Hem de treballar perquè la gent en perdi la por i sigui una eina utilitzada per tots. No es tracta tant d’identificar les febleses de l’àmbit digital sinó de veure de quina manera el fem complementari.

Pots compartir alguna experiència inspiradora que faci algun altre ajuntament, administració o organització?

Hi ha un centre a Pamplona, el Zentro-Espacio colaborativo, una mena de centre cívic on s’ubiquen les entitats per fer projectes i trobar-se, s’hi fa formació i és on està físicament el Servei de Participació. Transforma l’hotel d’entitats en un espai compartit entre ajuntament i entitats per fer projectes, fer coses, fer formació. A més del foment del teixit associatiu, també incorpora una dimensió comunitària i participativa. I quan des de participació pivotes sobre les entitats i alhora pots pivotar a nivell comunitari, pots fer coses molt interessants. Això és un desideràtum!