Anna Asbert Viaplana

Parlem amb l’Anna Asbert Viaplana (@asbertva), tècnica de participació ciutadana de la Diputació de Barcelona que posa en valor l'assessorament estratègic als municipis per millorar la participació ciutadana. Destaca la importància de crear fulls de ruta personalitzats que s'adaptin a les realitats diverses de cada localitat, fugint de solucions genèriques i apostant per la proximitat.
Qui ets i com has arribat a fer participació ciutadana?
Soc l’Anna Asbert, soc de Granollers i diria que soc una persona a qui li agrada estar en grup, conversar i escoltar per saber què és el que mou a les persones. A mi em mou fer que el nostre món més immediat sigui una mica millor cada dia. Diria que això és el que m’ha portat a nivell personal a fer participació, encara que crec que he fet participació tota la vida. En un principi m’havia plantejat dedicar-me a àmbits com l’educació, la psicologia, o la cultura. Però crec que amb la participació, d’una manera o altra, puc treballar també en aquests àmbits.
Vaig estudiar Ciències Polítiques i des d’un primer moment, em vaig centrar en l’àmbit local. També vaig fer un màster en Polítiques Socials i Mediació i més recentment he fet formació en facilitació de grups. Al llarg dels anys m’he dedicat a la promoció econòmica i l’economia social o a projectes estratègics en municipis petits. Encara que fossin àmbits diferents, sempre hi he treballat des del paradigma de la participació. Encara que l’objecte i els agents del treball siguin diferents, la manera de treballar-hi és la participació.
Després de treballar en diversos municipis petits entre el Vallès Oriental i Osona, especialment a l’Ajuntament de Figaró-Montmany, a l'Ajuntament de Cardedeu i al de Granollers, l'any 2025 entro a treballar a la Diputació de Barcelona com a tècnica de participació. La meva feina aquí se centra en l'assessorament tècnic als ens locals.
De quina acció o experiència participativa et sents més orgullosa en la teva tasca a la Diputació?
Més que destacar una acció puntual, el que realment m’omple és el recurs d'assessorament tècnic als ajuntaments. Aquesta feina em permet conèixer realitats molt diverses: municipis amb mides, orientacions i experiències participatives completament diferents. Per a mi és un gran aprenentatge professional poder agafar el que sé i el que aprenc de cada lloc per aplicar-ho als altres. El més bonic és veure com evoluciona la demanda inicial d'un ajuntament a través de l'acompanyament. Per exemple, aquest any hem ajudat un municipi petit que volia obrir les decisions a la ciutadania, però no sabia com; plegats hem dissenyat un "full de ruta", un "vestit a mida" de la participació en el poble. En un altre cas, vam fer el procés invers: un municipi amb aspiracions més altes va comprendre, durant el treball conjunt, que calia ajustar les expectatives a la realitat per poder oferir una política de participació de qualitat. Al final, es tracta d'aterrar les necessitats i entendre que la fórmula del municipi del costat no té per què funcionar al teu; crec que la clau és recollir el màxim de veus per trobar la millor solució a un problema públic.
Parlem ara dels reptes. Quins són els reptes principals que trobes en el dia a dia d'aquests assessoraments?
El repte més gran és l'operativització: passar de la planificació teòrica que fem als despatxos a l'acció concreta que funcioni al territori. De vegades la solució sembla òbvia des de fora, però quan la portes a la realitat local no sempre té el resultat esperat. Cal saber llegir molt bé què necessita realment cada ens local i la seva ciutadania i que sigui viable amb els recursos de què disposen. Un altre repte fonamental és la transversalitat. Crec que encara costa que la participació no sigui només un departament estanc que s'encarrega de les entitats o de processos o òrgans concrets, sinó un eix central de tota la política municipal i sectorial. En municipis mitjans (d'uns 20.000 o 30.000 habitants) hi ha molta feina a fer perquè els tècnics d'altres àrees s'ho creguin i es formin en participació. Curiosament, en els municipis molt petits, la transversalitat és gairebé intrínseca; com que sovint un sol tècnic porta moltes àrees alhora, acaba aplicant la mirada participativa a tot per necessitat.
Pel que fa a la metodologia, quins formats consideres més efectius o t'agrada més utilitzar?
Soc una gran defensora del "tu a tu", de la proximitat i dels tallers deliberatius, però crec que la metodologia ha d'evolucionar. Ja no serveix fer una convocatòria oberta i esperar a veure qui ve; hem de ser hàbils, centrar molt bé els temes i anar a buscar activament els col·lectius que tenen coses a dir. En aquest sentit, m'apassionen les passejades sobre el territori. Caminar pel poble o barri amb la ciutadania, els tècnics i els polítics permet detectar necessitats amb uns altres ulls. No és el mateix que un responsable polític sàpiga teòricament on hi ha una barrera arquitectònica, per exemple, que viure la dificultat caminant al costat d'algú amb mobilitat reduïda; la vivència canvia la percepció de la urgència i la prioritat. Aquesta "innovació" de caminar plegats funciona molt bé per connectar amb joves, infants, gent gran o associacions de veïns, i fa que la deliberació posterior sigui molt més rica i real.
Què n’opines sobre la incorporació dels canals digitals a la participació?
Sovint es critica que la participació digital exclou gent, però tendim a oblidar que la participació presencial tradicional també ha deixat molts col·lectius fora durant anys. Les mancances del vessant en línia es resolen amb recursos, dinamització i suport presencial; amb voluntat i mirada interseccional és un obstacle superable. Avui dia no es pot plantejar un procés de qualitat sense la tecnologia, especialment tenint la plataforma Participa 311 a l'abast de la majoria dels municipis. La plataforma és imbatible per a processos quantitatius, com votacions o pressupostos participatius, però també dota els processos de traçabilitat i transparència. Permet que un ciutadà que ha participat en un taller o una passejada pugui veure mesos després on és la seva proposta, quin seguiment se n'està fent i com s'avalua. Això dona una legitimitat i credibilitat enorme als processos.
Per acabar, hi ha algun espai o pràctica que t'hagi resultat especialment inspiradora darrerament?
Voldria destacar les Community Calls, els espais de trobada entre tècnics i tècniques de la Comunitat 311. Són espais de reflexió que requereixen molt poc esforç (una hora de connexió des del lloc de treball) però que tenen un potencial de retorn immens. Poder parlar sense filtres amb companys d'altres municipis sobre temes que ens afecten a tots és alhora terapèutic. Molts tècnics de participació treballen en departaments unipersonals i senten una certa solitud; aquestes trobades ajuden a compartir petites pràctiques que funcionen, a innovar i a recuperar la il·lusió davant de reptes que semblaven encallats. De fet, sabem que d'aquestes trucades en surten relacions personals i col·laboracions posteriors on els tècnics es truquen entre ells per preguntar-se detalls de com han resolt certs temes. Crear aquest sentiment de comunitat és, per a mi, un dels camins més interessants que estem recorrent.
Compartir