Canvis a "Sílvia Companyó Cots"

Sílvia Companyó Cots. Tècnica de Participació i Cooperació internacional, Infància, Adolescència i Igualtat a l’Ajuntament de Martorell

Parlem amb Sílvia er conèixer una mica més qui és i què fa en l’àmbit de la participació a Martorell, què li funciona i què no tant i on s’inspira per dur a terme la seva tasca en aquest àmbit.

Qui és la Sílvia i per què la participació?

Jo diria que un tret que em defineix és que, per bé i per mal, soc una entusiasta. La part positiva és que difícilment m’esgoto, però també a vegades caic una mica en l’idealisme i em costa tornar a tocar de peus a terra. Crec que soc una persona bastant tastaolletes. Sento la necessitat d’estar constantment explorant, provant coses noves, contrastant… La monotonia i jo no ens portem gaire bé.

Vaig començar a l’Ajuntament de Martorell el 2004 com a tècnica de participació i cooperació, quan tot just arrencava el boom de la participació. Jo venia del teixit associatiu, la cooperació internacional, d’estudiar periodisme i de treballar en premsa comarcal. Per mi ha estat un salt natural de la comunicació a la participació, perquè la base és la mateixa: escoltar, dialogar i donar veu a la ciutadania. Amb els anys he anat agafant més responsabilitat i ara porto també temes d’infància, adolescència, igualtat, agermanaments…

De quina acció recent n’estàs especialment contenta?

A Martorell no teníem Consell de dones, ni regidoria com a tal, just arrenquem i ens calia mobilitzar dones de diferents àmbits.

Arran d'una jornada pel dia de la salut de les dones (28 de maig) vam aconseguir a través d’uns tallers, una mobilització important de dones, tant des de la ciutadania com des dels diversos serveis de salut, educació. La participació en aquests tallers era molt vivencial, hi podien compartir el que sentien i va portar a teixir complicitats i relacions més enllà del taller. Aquesta és la veritable participació, on a més de contribuir, es crea comunitat, es fa tribu. És tenir aquests espais on un participa, però també on se sent reconfortat, que forma part del grup. La pandèmia va posar en evidència aquesta necessitat i és molt esperançador veure com molts professionals s’han adonat que no es pot deslligar la participació d’aquest treball comunitari.

Estic especialment satisfeta perquè tot això és fruit d’un treball que no es veu, que vas teixint sense acabar de veure la peça acabada fins que… Ostres! Ja tenim feta la xarxa!

Sembla una bona estratègia…

Tu pots tenir molt èxit en una activitat puntual, però després surts al carrer i tot continua igual. En canvi, quan surts de l’activitat veient que el que ha passat sí que té transcendència fora i que es van teixint complicitats entre persones que abans no es coneixien, experimentes aquella sensació de… Això sí que ha funcionat!. No calen gaire més valoracions, ho vius i ho veus.

Es tracta d’oferir a la gent el que necessita quan ho necessita. A vegades hi ha propostes que no funcionen perquè no encaixen en «el seu moment».

Un truc?

Una cosa molt senzilla que no costa diners: crear aquests espais de confiança i començar amb petites dinàmiques per trencar el gel que ajudin a posar el grup en sintonia. A vegades anem massa «de cara a barraca» perquè anem justos de temps.

La gent no ha entrat encara a la sala i ja els estem preguntant: com vols el Martorell de demà?

Passem massa de cop de zero a cent. I els resultats serien molt diferents si creem aquest in crescendo, a poc a poc. I cuidar petits detalls. Vols un cafè? Un got d’aigua? Que l’espai sigui agradable… En la nostra experiència la gent respon molt bé i molt ràpidament.

A quin col·lectiu us costa més arribar?

No és tant un col·lectiu sinó la dificultat de gestionar la diversitat. Hi ha certes incompatibilitats de dinàmiques, d’horaris, barreres simbòliques… Passa amb persones nouvingudes, però també amb els joves, la gent gran… En tots aquests casos, no participaran si primer no has trencat alguna d’aquestes barreres, anant-los a buscar allà a on ja hi són. En el cas de les persones nouvingudes, anem als cursos de català, on tenen unes relacions de coneixença, uns referents que fan de pont, i on s’acaba connectant l’aprenentatge de la llengua amb les possibilitats de participació. I en el dels joves també entrem a poc a poc, potser a través d’una activitat que ja fan, creant un clima de confiança.

Però el principal repte que tenim en la Participació és, en realitat, intern.

Què vols dir? Quin és el repte?

És molt complicat fer permeables els canvis en l’estructura i maneres de funcionar de l’administració. Després de demanar implicació a la gent, a vegades les formes de fer de l’administració no encaixen amb el que s’espera. També passa quan caiem en contradiccions i iniciem un procés en el sentit contrari del que acabem de fer. Arribar a la gent és un tema de temps i recursos. En canvi, la capacitat de modificar el sistema o com funcionen les administracions, des de l’àmbit municipal, és mínima. I aquí és on per mi hi ha més frustració.

I com hi responeu?

Una de les coses que ajuden és ser honestos i dir fins on podem arribar i fins on no podem. No demanar a la gent «com vols Martorell demà?» sense dir-los que hi ha qüestions que no depenen de l’Ajuntament. Si volem certes polítiques, hem de valorar si podem assumir-ne o no els seus efectes, i per segons quines propostes cal veure si tenim els recursos o d’on es poden aconseguir.

La ciutadania són els teus accionistes!

La clau és també un canvi cultural, deixar d’entendre la ciutadania com a clients. Si caus en la lògica clientelar t’exigiran coses que no podràs donar perquè no tindràs els recursos necessaris. Cal fer partícip a la població del que estem fent a les administracions perquè si no ens trobarem desafecció i més conflictivitat social.

Algun recurs que us funcioni especialment?

En clau interna, a nosaltres ens ha ajudat molt treballar amb infants, amb els pressupostos participatius infantils o amb el Consell d’infants sobre qualsevol dels plans on ells també hi aporten la seva visió. Perquè quan li demanes a un tècnic que expliqui el que està fent d’una manera comprensible per un infant, s’adona que pot canviar el seu discurs tècnic, i expressar-se des del sentit comú. Aquesta claredat ajuda a ressituar-se molt ràpidament.

I en clau externa el que ens funciona és crear un cert vincle. Mantenir un diàleg obert amb la ciutadania i evitar que se senti instrumentalitzada només quan ens convé. Al final, la participació s’exerceix en molts moments no necessàriament només en un procés participatiu organitzat. Qualsevol reunió amb una entitat, quan vas pel carrer i la gent et diu alguna cosa… Tot això has de poder-ho canalitzar.

Parlant de canals… com incorporeu els digitals?

A vegades els canals digitals, i les xarxes encara més, promouen que la gent aboqui en clau molt individual, però, més enllà de les formes, darrere sempre hi ha alguna cosa que val la pena escoltar. I no es tracta tant dels canals sinó de com els usem i de quina manera preguntem.

A vegades el que equivoquem és la pregunta. No obtindré la mateixa resposta si pregunto:

Què és el més important per tu a Martorell ara? O què creus que és el més important per la ciutadania de Martorell?

Quines experiències d’altres t’inspiren?

Vinc també d’experiències de la cooperació internacional i per mi sempre són una font d’inspiració. Perquè és una realitat molt impactant, on sovint s’han d’aconseguir resultats a curt termini amb molt pocs recursos i això ha fet que la gent sigui molt creativa.

Em fixo especialment en Amèrica Llatina, on hi ha una facilitat natural per treballar una comunicació planera que arribi a gent molt diversa, molt allunyada i que impacti. En aquest sentit, aprofiten també molt bé les eines digitals, segurament per les llargues distàncies que tenen, posant en comú i compartint molts continguts en obert de tot allò que fan (projectes, xerrades, exposicions, cursos), per facilitar que qualsevol persona se’n pugui beneficiar més enllà dels seus recursos, per exemple afegint si cal un senzill vídeo tutorial quan entres en un web que t’expliqui què hi pots fer i com. Ara nosaltres, arran de la pandèmia, comencem a incorporar com a costum enregistrar els actes que fem, però ells fa anys que ho fan.

I això una mica és el que vol fer la Comunitat311, no? Sistematitzar i posar en comú, tots els coneixements que ara tenim dispersos, per facilitar-ne l’accés.